cartell_gabella.jpg

Joan Puig porta setmanes recorrent el territori, fent promoció del llibre que explica, prou detalladament, la feina feta pel grup d’esquerra al congrés de Madrid en els darrers 4 anys. Insisteix sobretot que el llegim i que fem el necessari boca-orella perquè el màxim de gent possible el llegeixi i s’assabenti de primera mà del que és cou a Madrid. Als telenotícies només hi surt allò que fa molt soroll, allò que interessa als partits dominants i als grans mitjans. És clar, en Joan Puig va més enllà de les imatges a la piscina del Pedro J. i de les samarretes enarborades al Congrés, més enllà de la imatge de l’estirabot o de la rebequeria que donen els mitjans d’aquests “nacionalistes perifèrics”. En les seves xerrades, també a Arbúcies, ens parla en un to tranquil i ens explica la feina feta i els entrebancs amb què s’ha trobat el grup d’ERC per tirar endavant les seves propostes. Sense complexos ens confirma allò que tots sospitem: l’espanyolitat fins a la mèdula de la ministra Chacón, que molt enfadada en un viatge oficial amb representants dels diferents grups parlamentaris al Japó li etziba “si vols venir a parlar de Catalunya al Japó, la propera vegada que el viatge te’l pagui el teu partit”; de l’afany de notorietat de Duran i Lleida, que volia apuntar-se la medalla d’aprovar la llei de la dependència amb el PSOE i que posava com a condició fer-se una foto amb el ministre Caldera tot sol, menystenint la feina feta per ERC i IU, i després de la negativa del ministre decideix votar en contra la llei. I ens parla també del xantatge, dels insults, de les cartes anònimes que han de suportar els polítics catalans a Madrid.

En Joan Puig també ens parla de la comissió de l’11-M, que va viure en primera persona, com a membre de la comissió; ens explica allò que no ha sortit als mitjans, allò que s’ha volgut tapar i que mostra les vergonyes d’un sistema policial amb greus deficiències que deixa passar en un control la furgoneta carregada amb explosius amb què hores més tard es cometran els atemptats als trens.

Després d’escoltar-lo, et vénen ganes de llegir el llibre i de recomanar-lo i no només per conèixer la feina feta per Esquerra durant aquests 4 anys de “zapaterisme”, sinó també per conèixer allò que no ens explica ningú i que té un ressò ínfim als diaris o a la televisió. En Joan Puig ha treballat incansablement i ha defensat els interessos dels catalans, els qui el coneixem ho sabem. Els qui no el coneixen o no han tingut ocasió de sentir-lo parlar ara tenen l’oportunitat de fer-ho llegint el llibre. Mentre, en Joan feia broma dient que molta gent només el recordarà en banyador a la piscina il·legal que el director de “El Mundo” té a Son Servera, i recorda amb certa recança els comentaris sorneguers i malintencionats que va suscitar el seu físic, que ell reconeix que no és espectacular (com el de la gran majoria per altra banda). A nosaltres no ens importa si tens o no un cos 10, Joan. Millor que tenir un bon tipus és ser un gran tipus. I tu n’ets un! Bona feina!